Com si m’estiguera esperant a l’estació, un senyor em pregunta si els horaris de passada de Metro des de Facultats a Benimaclet són els correctes. No soc treballador de l’empresa, però com si entenguera del tema, tracte d’ajudar-lo en tot el possible, com faria jo en el cas de trobar-me en eixa situació. Solament estem nosaltres dos en la sortida de Facultats que fa cara a Geografia e Història. L’home se’n va, agraït, però tampoc convençut al 100% de les meues explicacions.
Tan sols un minut després agafa el metro que el durà al seu destí i surt una trentena de persones. M’esperava gent jove i efectivament, molta joventut amb cara de circumstàncies. Em miren com si tingueren por de que en qualsevol moment els assaltara oferint-los un servici de mòbil. Potser els agradaria, ja que no son pocs els qui tenen el seu aparell a la ma com si d’una extremitat de cos es tractara.
No presten atenció a tot allò que la espècie humana ha construït. Preferixen contemplar a la gent de forma virtual a fer-ho del seu entorn, on la te en carn i ós. Però clar, tot va relacionat, dels dotze panells publicitaris en eixa part de l’estació, set anuncien una “black berry. Una dona s’ha quedat dins, no para de rebuscar a la seua bossa de mà, després de cinc minuts aconsegueix trobar el bitllet i em dedica un somriure.
La dona presta relleu a un xic jove que entra per endur-se la recaptació de la màquina de bitllets, i en cap moment ha soltat el seu mòbil per fer la tasca. Per a que diguen que els homes no poden fer dues coses a la vegada. Altre metro que aplega, en direcció al Aeroport, menys persones que a l’anterior però mateixes cares de circumstància, poques paraules en veu alta, pocs somriures a la vida, el soroll de la rutina, la cara de la rutina, un article perquè no dir-ho? Per a la rutina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario