jueves, 15 de mayo de 2014

Una superfície única al món

Que gran és ser xicotet. Això és perfectament aplicable al racó de la màgia. Si observem des d’un satèl.lit aquesta parcel.la, comprovarem que és minúscula, insignificant per als més de 500 milions de quilòmetres quadrats que te la superfície de la terra. Inclús per a l’estat espanyol, situar aquest punt de referència seria una tasca impossible o pràcticament inapreciable. Des d’un mapa de València, hem de desplaçar-nos a la part del nord. Entrem al Google Maps, la plataforma que ara tot el món utilitza per a buscar un lloc. T’adintres per Rascanya, Els Orriols, Avinguda dels Germans Machado pel nord, Carrer de Sant Vicent de Paul que limita per l’Oest, Santiago Russinyol per el Sud i el Centre Comercial Arena per l’Est. Ja tenim localitzat aquest terreny que per a una persona allunyada del món del futbol, simplement serà una parada de tramvia en el seu destí, el col.legi on estudien els seus fills o una vesprada d’oci per les tendes dels voltants.

Ja és una tradició que en qualsevol passeig cap a València, ens desviem per a realitzar aquest pelegrinatge. Durant 162 hores setmanals, o en algunes, fins i tot, completant les 168, aquest espai te poc d’ambient. Els crits d’uns xiquets al pati, el tramvia que passa per les vies camí del Marítim o Tossal del Rei i un fum de cotxes que circulen per la Ronda Nord interrompen un silenci fresc que aprofiten algunes persones per a practicar esport, ja siga footing o bicicleta. Arribes a l’inici del carrer Sant Vicent de Paul per la part de dalt, a la dreta el Col.legi Miguel Hernández, a l’esquerra un recinte esportiu: Estadi Ciutat de València. Un escut i dos palmeres en l’entrada, finestres mig obertes i portes blaves tancades, solament la de les oficines és la que de tant en tant registra un moviment, i quasi sempre hi han uns cotxes aparcats en la zona habilitada. Enormes cartells de publicitat indiquen que aquest espai viu coses per dins que són emocionants, encara que des de fora no es pot apreciar cap dels secrets que guarda. Continuem davant fins que topem amb el parc d’Orriols. 

Girem a l’esquerra, pel parc ixen persones majors que venen de fer el seu passeig, o alguns aparca-cotxes esperant rebre compensació per les seues indicacions. Continuem mirant l’estadi, es va fent gran, s’acostem, però les tanques encara ens separen del recinte. Així fins arribar a la porta d’accés al aparcament, just al costat d’una tenda, la tenda granota segons posa en el cartell. Grans blocs de ciment grisos caracteritzen aquest enorme lloc, toques amb les mans els murs i estan freds, són rugosos, poc agradables per al tacte. Algunes finestres xicotets salpiquen l’estructura: les taquilles, que anuncien preus per al pròxim partit o informació sobre l’horari d’opertura. Seguim rodejant aquest recinte, arribem a unes portes que estan numerades. 11, 12, 13, 14, i així continuen fins que te trobes davant de l’entrada del Centre Comercial. Però no és el nostre destí de la visita i seguixes girant per la teua esquerra fins clavar-te per un carreró on rarament trobaràs alguna persona, i de tant en tant, un cotxe eixint de l’aparcament interior de l’ CC Arena. 

En aquest carreró amagat, més portes numerades i algunes deixalles de fem: llandes en els racons, botelles de plàstic, corfes de pipes, xiclets mastegats, fulles de diari i envoltoris d’aperitius. El color gris és la tonalitat que predomina en tota aquesta volta, fins que arribes de nou a l’Avinguda dels Germans Machado, mentre que a l’estadi lluïxen més cartells de publicitat. Així és el panorama que et pots trobar quan rodeges aquest camp de futbol. Un panorama que canvia almenys una vintena de vegades a l’any. Durant aquestes ocasions, el club propietari del Ciutat de València convoca a la seua gent per a que vinguen a l’estadi. Apareixen des dels quatre carrers que envolten el recinte persones vestides amb samarretes de colors blau i grana. Equipades amb bufandes dels mateixos colors o diferents, però totes elles amb un escut en comú o uns eslògans originals. De sobte, com si aparegueren de baix de la terra, et pots trobar tendetes que venen fruits secs, refrescos, bufandes o banderes de distints colors i equips de fútbol. 

S’obrin les portes del camp, vigilància, màquines on els aficionats han d’introduir els seus abonaments per a poder entrar dins. De repent, aparcar un cotxe es convertix en una feina molt complicada. Però sobretot, el més difícil és no escoltar paraules que ixen de boca de quasi tots els espectadors que han aparegut per aquesta superfície. Paraules que emocionen i els fa sentir feliços: granota, victòria, llevantinisme, coratge o il.lusió. L’ambient és radicalment distint, de la fredor d’un dia normal al calor d’un lloc especial. La gent entra dins, poc a poc, s’escolten milions de sons, salutacions d’amics, rialles, crits, cançons per megafonia que s’escolten dins i també fora. Un marc incomparable, perquè com comenta un d’eixos aficionats veterans, en cap altre lloc viuràs tanta concentració de granotes, però en cap cas estem parlant d’amfibis. Per quatre hores, aquest intrascendent lloc al món es converteix en el millor paradís per a milers de persones que compartixen una paraula transformada en sentiment: Llevant.


Traducción al castellano: Una superficie única en el mundo

Qué grande es ser pequeño. Esto es perfectamente aplicable al rincón de la magia. Si observamos desde un satélite esta parcela, comprobaremos que es minúscula, insignificante para los más de 500 millones de kilómetros cuadrados que tiene la superficie de la tierra. Incluso para España, situar este punto de referencia sería una tarea imposible o prácticamente inapreciable. Desde un mapa de Valencia, debemos desplazarnos a la parte del norte. Entramos en Google Maps, la plataforma que ahora todo el mundo utiliza para buscar un lugar. Entras por Rascanya, Els Orriols, Avenida de los Hermanos Machado por el norte, Calle de San Vicente de Paul que limita por el oeste, Santiago Rusinyol por el sur y el Centro Comercial Arena por el este. Ya tenemos localizado este terreno que para una persona alejada del mundo del fútbol, simplemente será una parada de tranvía en su destino, el colegio donde estudian sus hijos o una tarde de ocio para las tiendas de los alrededores.

Ya es una tradición que en cualquier paseo hacia Valencia, nos desviemos para realizar esta peregrinación. Durante 162 horas semanales, o en algunas, incluso, completando las 168, este espacio tiene poco de ambiente. Los gritos de unos niños en el patio, el tranvía que pasa por las vías camino del Marítimo o Tossal del Rey y una nube de coches que circulan por la Ronda Norte interrumpen un silencio fresco que aprovechan algunas personas para practicar deporte, ya sea footing o bicicleta. Llegas al inicio de la calle San Vicente de Paul por la parte de arriba, a la derecha el Colegio Miguel Hernández, a la izquierda un recinto deportivo: Estadio Ciudad de Valencia. Un escudo y dos palmeras en la entrada, ventanas medio abiertas y puertas azules cerradas, solamente la de las oficinas es la que de vez en cuando registra movimiento, y casi siempre hay unos coches aparcados en la zona habilitada. Enormes carteles de publicidad indican que este espacio vive cosas por dentro que son emocionantes, aunque desde fuera no se puede apreciar ninguno de los secretos que guarda. Continuamos delante hasta que topamos con el parque de Orriols.

Giramos a la izquierda, por el parque salen personas mayores que vienen de hacer su paseo, o algunos aparcacoches esperando recibir compensación por sus indicaciones. Continuamos mirando el estadio, se va haciendo mayor, se acerca, pero las vallas aún nos separan del recinto. Así hasta llegar a la puerta de acceso al aparcamiento, justo al lado de una tienda, la tienda granota según pone en el cartel. Grandes bloques de cemento grises caracterizan este enorme lugar, tocas con las manos los muros y están fríos, son rugosos, poco agradables para el tacto. Algunas ventanas pequeñas salpican la estructura: las taquillas, que anuncian precios para el próximo partido o información sobre el horario de apertura. Seguimos rodeando este recinto, llegamos a unas puertas que están numeradas. 11, 12, 13, 14, y así continúan hasta que te encuentras frente a la entrada del Centro Comercial. Pero no es nuestro destino de la visita y sigues girando por tu izquierda hasta meterte por un callejón donde raramente encontrarás alguna persona, y de vez en cuando, un coche saliendo del aparcamiento interior del CC Arena.

En este callejón escondido, más puertas numeradas y algunos desechos de basura: latas en los rincones, botellas de plástico, cáscaras de pipas, chicles masticados, hojas de periódico y envoltorios de aperitivos. El color gris es la tonalidad que predomina en toda esta vuelta, hasta que llegas de nuevo a la Avenida de los Hermanos Machado, mientras que en el estadio lucen más carteles de publicidad. Así es el panorama que te puedes encontrar cuando rodeas este campo de fútbol. Un panorama que cambia al menos una veintena de veces al año. Durante estas ocasiones, el club propietario del Ciudad de Valencia convoca a su gente para que vengan al estadio. Aparecen desde los cuatro calles que rodean el recinto personas vestidas con camisetas de colores azul y grana. Equipadas con bufandas de los mismos colores o diferentes, pero todas ellas con un escudo en común o unos eslóganes originales. De pronto, como si aparecieran de bajo de la tierra, te puedes encontrar tiendecitas que venden frutos secos, refrescos, bufandas o banderas de distintos colores y equipos de fútbol.

Se abren las puertas del campo, vigilancia, máquinas donde los aficionados tienen que introducir sus abonos para poder entrar dentro. De repente, aparcar el coche se convierte en una tarea muy complicada. Pero sobre todo, lo más difícil es no escuchar palabras que salen de boca de casi todos los espectadores que han aparecido por esta superficie. Palabras que emocionan y les hace sentir felices: rana, victoria, levantinismo, coraje o ilusión. El ambiente es radicalmente distinto, de la frialdad de un día normal al calor de un lugar especial. La gente entra dentro, poco a poco, se escuchan millones de sonidos, saludos de amigos, risas, gritos, canciones por megafonía que se escuchan dentro y también fuera. Un marco incomparable, porque como comenta uno de esos aficionados veteranos, en ningún otro lugar vivirás tanta concentración de granotas, pero en ningún caso estamos hablando de anfibios. Por cuatro horas, este intrascendente lugar en el mundo se convierte en el mejor paraíso para miles de personas que comparten una palabra transformada en sentimiento: Levante.